Charles François Gounod

Orfe de pare, fou iniciat en la música per la seva mare. Estudià amb Reicha, Halévy i Lesueur i fou premi de Roma (1839) amb la cantata Fernand. A Roma conegué la música religiosa italiana i alemanya i féu amistat amb Mendelssohn. Tornà a París, i l’amistat amb Lacordaire l’inclinà cap al sacerdoci, però el 1852 es casà amb Anne Zimmermann. Per consell de Pauline Viardot compongué òperes, com Sapho (1851) i Le médecin malgré lui (1858), amb la qual inicià la relació amb els seus llibretistes habituals Jules Barbier i Michel Carré, autors del text de Faust (1859), que li valgué fama universal. Escriví alhora música religiosa, com la cèlebre Ave Maria (sobre un preludi de J.S.Bach) i la Messe solennelle de Sainte-Cécile (1855), i obres simfòniques (primera i segona simfonies, 1855). En òpera intentà de repetir l’èxit de Faust, però ni Philémon et Baucis (1860) ni La reine de Saba (1862) no l’assoliren. El 1863, a Provença, féu recerques de folklore per a l’òpera Mireille (1864), que emprà també en la Petite symphonie per a instruments de vent (1888). L’èxit es repetí amb Roméo et Juliette (1867), que conté un cèlebre ballet. Les darreres òperes, Cinq-Mars (1877), Polyeucte (1878) i Le tribut de Zamora (1881), passaren sense èxit. Influí en Bizet, Saint-Saëns i Massenet.