Vés al contingut

Figuera

Modifica els enllaços
De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Aquest article tracta sobre una planta. Vegeu-ne altres significats a «Figuera (desambiguació)».
Infotaula d'ésser viuFiguera
Ficus carica Modifica el valor a Wikidata

Modifica el valor a Wikidata
Estat de conservació
UICNrisc mínim Modifica el valor a Wikidata
Dades
Font defiga, figaflor, ficina, suc de figa, llavor de figa, oli de figa, common fig wood (en) Tradueix, fig smell (en) Tradueix i smell of fig milk (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Planta
Tipus de fruitnúcula Modifica el valor a Wikidata
Taxonomia
RegnePlantae
OrdreRosales
FamíliaMoraceae
TribuFiceae
GènereFicus
EspècieFicus carica Modifica el valor a Wikidata
L., 1753 Ficus carica Modifica el valor a Wikidata

La figuera (ant. figuer) (Ficus carica) és l'arbre que fa les figues.

Brancam de la figuera

Descripció botànica

[modifica]

Arbre de fulla caduca del gènere Ficus, que té més de mil espècies, principalment a les regions càlides i intertropicals.

Ficus carica és la sola espècie del gènere Ficus que es troba en estat silvestre a Europa.

La figuera és monoica en els individus silvestres, que s'anomenen cabrafigueres o cabrafigues (figueres femelles), i dioica en les races conreades. La cabrafiguera viu a les roques de la regió mediterrània i requereix per a la maduració dels fruits el concurs d'un insecte himenòpter, Blastophaga psenes que penetra dins la inflorescència, on viu i es reprodueix. De 5 a 10 metres d'alt, té una capçada ampla, fa una flaire característica i conté làtex. L'escorça és grisenca, i les fulles, palmatipartides o de forma variable (les fulles exteriors són més grosses i més simètriques que les interiors).

Hi ha figueres que duen figaflors (figues de la primera flor) i figues pròpiament dites, tardanes (figa de la segona flor), i figueres que solament porten figues.

Floreix del febrer a l'abril, amb flors unisexuals reunides en gran nombre dins un receptacle piriforme, carnós, anomenat en termes botànics siconi (la figa). La figa madura durant l'agost, el setembre i l'octubre. Alguns tipus de figueres, dites bíferes, també fan, a la fi de juny, un fruit anomenat figaflor o bacora.

Conreu

[modifica]
La figuera

Arbre molt rústic i resistent a la secada i a la salinitat. Accepta terres calcàries i lleugerament àcides, i també amb poca fondària, però els millors rendiments resulten amb sòls amb bona capacitat d'emmagatzemar aigua. Sovint es troba com a exemplar isolat, sense formar part de plantacions ordenades. Les figues tenen prou temperatura per a madurar bé fins a la part inferior de la muntanya mitjana. Aprofita molt bé les pluges de tardor típiques del clima mediterrani. En regadiu, es planten en espais enquadrats més amples que la resta de fruiters, per la gran amplada que té la capçada.

La figuera fa molta ombra i moltes males herbes no poden prosperar sota seu. Necessita un adobatge equilibrat en nitrogen, fòsfor i potassa. La collita s'ha de fer amb compte, perquè les branques són fràgils i el fruit és tou i s'esquinça molt fàcilment. Per fer la collita cal molta mà d'obra. Els fruits que es fan a la part exterior de les branques a una alçada inaccessible es cullen fent servir el cóp, badoc o despenjafigues, una utilització curiosa i minoritària de la canya, que permet d'abastar-los sense haver de pujar a dalt de l'arbre.[1] Els ocells en mengen i espatllen moltes figues.

Figa partida per la meitat

Als Països Catalans era, tradicionalment, un dels conreus principals, però avui dia està en regressió, malgrat que encara domina en una gran part del paisatge de la Mallorca septentrional i a la resta del territori es troben figueres pertot arreu.

Taxonomía

[modifica]

Ficus carica va ser descrita per Carles Linné i publicat a Species Plantarum, vol. 2, p. 1059, el 1753.[2]

Etimologia
  • Ficus, del llatí ficus que designava tant la figuera com el seu "fruit", la figa.
  • carica, un altre vocable llatí per a la figa; originari de la Cària (Καρία en grec), una regió històrica situada al sud-oest de l'actual Turquia.
Tàxons infraespecífics

Només en té un d'acceptat: Ficus carica subsp. rupestris (Hausskn. ex Boiss.) Browicz.

Sinonímia
  • Caprificus insectifera Gasp.
  • Caprificus leucocarpa Gasp.
  • Caprificus oblongata Gasp.
  • Caprificus pedunculata (Miq.) Gasp.
  • Caprificus rugosa (Miq.) Gasp.
  • Caprificus sphaerocarpa Gasp.
  • Ficus albescens Miq.
  • Ficus burdigalensis Poit. & Turpin
  • Ficus caprificus Risso
  • Ficus colchica Grossh.
  • Ficus colombra Gasp.
  • Ficus communis Lam.
  • Ficus deliciosa Gasp.
  • Ficus dottata Gasp.
  • Ficus globosa Miq.
  • Ficus hypoleuca Gasp.
  • Ficus hyrcana Grossh.
  • Ficus kopetdagensis Pachom.
  • Ficus latifolia Salisb.
  • Ficus leucocarpa Gasp.
  • Ficus macrocarpa Gasp.
  • Ficus neapolitana Miq.
  • Ficus pachycarpa Gasp.
  • Ficus pedunculata Miq.
  • Ficus polymorpha Gasp.
  • Ficus praecox Gasp.
  • Ficus regina Miq.
  • Ficus rugosa Miq.
  • Ficus silvestris Risso
  • Ficus rupestris (Hausskn. ex Boiss.) Azizian[3]

Cultivars

[modifica]
Figuera creixent sobre un tronc d'om del Caucas (Zelkova carpinifolia).
Detall de les fulles.

Història

[modifica]

La figa és una de les primeres plantes conreades per l'home. Un article publicat al juny de 2006 en la revista Science constatava la troballa de nou figues subfossilitzades de tipus partenocàrpic datats al voltant de 9400-9200 aC. en el poblat neolític Gilgal I, a la Vall del Jordà. El fet que aquests fruits procedissin d'una espècie estèril suggereix que la plantació va ser intencionada, amb els investigadors consideren que F. carica podia haver estat la primera planta domesticada, al voltant de mil anys abans de la domesticació del blat, l'ordi i les llegums.[4]

La figuera ja es conreava en l'antic Egipte. L'egiptòleg Adolf Erman relatava en la seva obra Aegypten und aegyptisches Leben im Altertum (La figuera ja es conreava en l'antic Egipte. L'egiptòleg Adolf Erman relatava en la seva obra[5]

Les figues formaven part de la dieta alimentosa dels romans. Arqueòlegs britànics han descobert restes de figues entre les escombraries d'una gran fossa sèptica, sota un edifici de l'antiga Herculaneum, sepultada per les cendres després de l'erupció del Vesubi en 79 aC.[6]

Cató el Vell enumera diverses varietats de figueres en la seva obra De Agri Cultura i com procedir a la seva propagació i trasplantament de la figuera.[7] Un dels capítols del Llibre d'Apicius, el més antic tractat de cuina de la Roma Imperial, versa sobre la conservació de les figues fresques i altres fruites.[8] A la Roma antiga l'arbre era considerat sagrat com a mite fundacional, ja que Ròmul i Rem van ser alletats per la lloba Luperca sota una figuera.

Importància econòmica i cultural

[modifica]

La fusta d'aquesta espècie tendeix a podrir-se i no és adequada com a llenya.[9] Es pot trobar conreat com el bonsai.[10]

A més de com a fruit fresc de temporada, les figues s'han consumit tradicionalment després de sotmetre's a la tècnica de l'assecat; aquesta ha estat la manera més comuna de conservar la fruita. La fruita "seca" o "passada", i especialment les figues, era un aliment especialment valorat. El procés permetia dilatar el seu consum en el temps i cobrir moments en els quals l'escassetat d'aliments era notòria. Les seves fulles s'han utilitzat en l'alimentació animal.

En la serra peruana, dels fruits, anomenades figues, es prepara un dolç amb bastant sucre. A Colòmbia es prepara en forma de dolç amb panela o sucre, claus i canyella. També existeixen preparacions amb arequipe i peles de taronja confitades. A l'Uruguai és molt normal trobar aquest arbre als patis de les cases i en la temporada que dona fruits es comercialitzen en els mercats locals; els mateixos es conserven elaborant un dolç que insume fins a 1kg de sucre cada 1kg de figues

Ús medicinal

[modifica]
Arbre adult.

El seu làtex («llet de figa») es va usar antigament per a combatre càries dentals i berrugues de la pell. També es va emprar per a quallar la llet.[11] Es descriuen també moltes «virtuts» en farmacopea popular que podrien no tenir més interès que el purament folklòric.[12]

Història

[modifica]

A finals del segle xvi Gregorio López apunta:

« la llet de figuera aplicada amb farina de blat mundifica sarna, empenyons, cremades de sol, taques de rostre i nafres manàncies del cap. Instil·lada útil a mossegades de gos rabiós i de qualsevol animal vergonyós, ficada amb una mica de llana en la dent pregat li lleva el dolor, desseca berrugues aplicada amb greix al voltant d'elles. Les figues, si són cremats i incorporats amb sement de mostassa i molts, en els escoltes sana brunzits, resol banquets i diviesos, dureses i inflors, purga humors de pit, útil a tus malaltia de pulmons. Gargaritzada és útil a gales i gola inflamada. El coixement en clister a dolor de budells. Engendren sang gruixuda, conforten i engreixen flacs i com emplastre s'apliquen a hidròpics. »

A inicis del segle xviii, Joan d'Esteyneffer la fa servir en coixement per a curar la campaneta caiguda, contra els cucs, la tos, l'asma, el dolor de costat, l'obstrucció de fetge i la nefritis.

En el segle xx, Maximino Martínez la reporta com a útil per a: curar apostemes, malalties de la melsa "emol·lient", "fred paroxismal", "gastràlgia" i ferides. Luis Cabrera de Córdoba, cita els usos següents: contra amigdalitis, com antisèptic, carminatiu, catàrtic; contra la dispèpsia, la enterocolitis, com eupèptic, contra febre tifoidal i paratifoide.

Els àrabs empren les fulles cuites contra el mal de queixal, les quals també han demostrat ser capaços de reduir els nivells de greixos sanguinis (triglicèrids). El consum diari d'aquest coixement, mitja fulla gran i molta per litre d'aigua, regula el sucre en sang, sent ideal per a tractar casos de diabetis.

Les fulles fresques, després de picades són utilitzades com a cataplasma per a fer madurar els abscessos i botons. En estudis recents s'ha demostrat el poder inhibitori de les fulles de figuera sobre el creixement d'uns certs tipus de cèl·lules canceroses.

Principis actius

[modifica]

Les fulles de F. carica contenen un oli essencial en el qual s'han identificat els monoterpès beta farnesè, limonè, linalol, mircè, beta-ocimè, alfa i beta-pinè i sabinè; i els sesquiterpens cariofilè, alfa-farnesè i germacrè D. A més, les fulles contenen les cumarines bergapté, marmesí, soberan, psoralèn, el 4'-5'-dihidro-compost, umbeliferona, xantotoxí i xantotoxol; els triterpens beta-amirina, acetat de calotropenol, 24-meti-lene-cicloartenol, acetat de lupeol, àcid oleanòlic, taraxasterol, baurenol; els flavonoides, rutina, schaftòsid i el iso-component; els alcaloides N.N-dimetil-antranilat i Ficus carica piridils I, II, III, IV i V; la sapogenina ficosugení; i el component fenílic, glucofuranòsid del àcid fico-cumàric.

En el fruit s'han detectat els flavonoides antocianina, astragalí, rutinòsid de quercetí, rutina, schaflòsid; la cumarina glucòsid de psoralèn, el carotenoide beta-carotè; i el component sofredat 2-etil-l-2-dehidro-tiofen. En la fusta de la tija s'han identificat els components fenílics àcids paracumàric i vanílic; el flavonoide àcid siríngic; i la cumarina umbeliferona. En la planta completa s'han identificat les cumarines bergaptè, psoralen, escopoletí i umbel·liferona.[13]

Referències

[modifica]
  1. ↑ Julià Bordera Calatayud. «Aproximació a les varietats de figuera de la Vall d'Albaida. Cóp». Galgoni.com. [Consulta: 26 gener 2015].
  2. ↑ «Ficus carica». Tropicos.org Missouri Botanical Garden. [Consulta: 4 febrer 2013].
  3. ↑ Ficus carica en The Plant List, vers. 1.1, 2013.
  4. ↑ «Early Domesticated Fig in the Jordan Valley». Science, 312, 6778,  2006, p. 1372-1374. 10.1126/science.1125910 [Consulta: 16 març 2019].
  5. ↑ «Monkeys Trained as Harvesters» (en anglès). [Consulta: 16 març 2019]. «...Erman notes that fig trees have gnarled trunks, that they rarely attain more than sixteen feet in height, and that they have limbs too weak to sustain the weight of the gardeners. Hence people “send tame monkeys into the branches to gather the fruit for them.”»
  6. ↑ «Dormice, sea urchins and fresh figs: the Roman diet revealed» (en inglés), 14-06-2011. [Consulta: 16 març 2019].
  7. ↑ Cató el Vell. «De Agri Cultura» (en anglès). [Consulta: 16 març 2019]. «Press back into the ground the scions which spring up from the ground, but raise their tips out, so that they will take root; dig up at the proper time and transplant vertically. In this way you should propagate from the crown and transplant fig... »
  8. ↑ Joseph Dommers Vehling. Apicius Cookery and Dining in Imperial Rome. Nueva York: Dover Publications Inc., 1977. ISBN 0486235637. «To preserve fresh figs, apples, plums, pears and cherries»
  9. ↑ «Árboles Ibéricos». [Consulta: 5 març 2019].
  10. ↑ «Higuera en bonsaimania.com.». Arxivat de l'original el 23 de març de 2013. [Consulta: 28 agost 2012].
  11. ↑ Ficus carica en Flora Ibérica.
  12. ↑ Pío Font Quer, Plantas Medicinales-El Dioscórides Renovado, Editorial labor SA, Barcelona 1980, p. 121 y sig.
  13. ↑ «En Medicina tradicional mexicana.». Arxivat de l'original el 7 d'abril de 2014. [Consulta: 2 abril 2014].

Enllaços externs

[modifica]

Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Figuera&oldid=38262907»