Tiriyós
  | |
| Tipus | pobles indígenes |
|---|---|
| Població total | 2.000 (2005) |
| Llengua | llengües carib |
| Geografia | |
| Estat | Brasil i Surinam |
Els tiriyó o Wü Tarëno són un poble indígena que viu al Brasil al Parc Indígena de Tumucumaque, al nord de l'estat brasiler de Pará i a la regió entorn de Kwamalasamutu, al suroccidente de Surinam. El seu idioma pertany a la família lingüística Carib. El 30% són cristians mentre que el 70% mantenen la religió tradicional.[1]
Organització social
[modifica]Resideixen en les pata, els llogarets, que tenen un líder pataentu, que tria el lloc per a residir i reuneix allí els imoitü (parents bilaterals), que tenen un tamutupë o director en els rituals, els diàlegs cerimonials i les relacions amb uns altres imoitü. En cada casa del llogaret, el pakoro o cap de llar viu amb la seva esposa, els seus fills solters, les seves filles i els seus gendres. A més, construeixen una casa rodona per a les reunions anomenada esbalaeixen. Totes les cases estan al voltant de anna, una plaça, el centre de la qual és la toëfa, on es realitzen les danses.[2][3]
Cosmologia
[modifica]Al principi hi havia només silenci i foscor. Kuyuri va ser el primer ser que va existir. Simplement va brollar fins i tot sense forma, en l'època ahtao, quan la vida brollava per si mateixa. Ell estava dotat de llum, veu i un fluid fèrtil. Era capaç de crear per va donar de la seva paraula i de la seva llum, veient i fent aparèixer davant de si el que nomenava. No volia estar sol i per això va crear. Per ser home, el primer que va fer va ser la dona.[2][4]
Economia
[modifica]La subsistència de la majoria dels tiriyó depèn de l'agricultura, la caça, la pesca i la recol·lecció de productes silvestres. Fins a 1960, tals activitats formaven part d'un sistema de agricultura itinerant que els portava a canviar de lloc de residència cada cinc a deu anys.[3] Posteriorment els llogarets es van fer més sedentàries. El seu principal cultiu ha estat i és la iuca, però, també sembren pinya, moniato, bananer, frijol, canya de sucre i últimament arròs.[2]
Els tiriyó van establir contacte amb grups de cimarrons, fugitius de l'esclavitud que es van assentar a la regió a la fi del segle xviii, i han mantingut relacions comercials regulars amb un d'ells, els ndjukes.[3] Més recent és la vinculació d'alguns tiriyós a activitats assalariades transitòries o permanents. En l'actualitat s'observa una diferenciació social entre algunes famílies tiriyó amb major accés a les ciutats, la salut, l'educació i el comerç.[2]
Història
[modifica]
Els tiriyó moderns estan formats per diverses comunitats indígenes diferents; alguns d'aquests, com els aramixó, s'esmenten en els escrits europeus ja en 1609-1610.[5] Molts dels grups que ara són tiriyó van viure entre el Brasil i la Guiana francesa fins que van ser expulsat pels oyampi, un grup de tupís aliats amb els portuguesos. Junts, els portuguesos i els oyampis van conduir aquests grups cap a l'oest i es van barrejar amb els grups que hi havia a la zona per formar el modern grup tiriyó.[5]
Com a tals, els tiriyó va establir contacte relativament aviat amb grups esclaus fugitius que es van establir a la zona cap a finals del segle xviii. Van mantenir relacions comercials regulars amb un grup, els ndjukes, i durant molts anys van ser l'únic contacte que els tiriyó va tenir amb poblacions estrangeres.[5] El primer contacte registrat entre els tiriyó i un europeu van tenir lloc el 1843 entre un poble "Drio" i Robert Schomburgk; això i la trobada entre l'explorador francès Jules Crevaux i uns quants "Trio" van ser els dos únics punts de contacte entre els tiriyó i els europeus al segle XIX.[5] Les expedicions a l'interior de Surinam a principis del segle xx van observar els tiriyós, però van tendir a fugir quan s'hi van apropar i no es va poder obtenir cap informació útil.[6] El 1907, Claudius de Goeje va aconseguir establir contacte a l'expedició Tumuk Humak donant lloc al primer diccionari del tiriyó.[6]
El contacte posterior entre europeus i tiriyó a la primera meitat del segle xx va produir estudis etnogràfics i lingüístics de la regió i, en particular, dels subgrups tiriyó. Després de la "fase exploratòria" del contacte, va arribar la fase "[[[missioner]]a", en què les pistes d'aterratge de nova construcció van facilitar el contacte entre missioners i els tiriyó.[5] Aquestes missions van intentar concentrar la població tiriyó en zones més grans pobles per convertir-los més fàcilment al cristianisme i, amb el pas del temps, s'hi van unir altres grups indígenes com els akuriyó.[5] Fins al 1957, un poble podia allotjar fins a 50 persones.[7] La vida mitjana d'un poble solia ser de tres a sis anys,[8] i la mort d'un capità o cap era sovint un motiu d'abandonament també.[9] Les tècniques agrícoles recentment adquirides van permetre una població més gran. El 1967, el poble d'Alalapadu va superar els 500,[7] i els sòls que envolten el poble van començar a esgotar-se.[10] La vila va ser abandonada, però no completament ja que alguns tiriyó es van establir a la rodalia de l'antic poble.[11] el mateix va passar amb Kwamalasamutu,[7] i el 1997 el Granman Asongo va decidir,[12] que part de la població s'hauria d'estendre, també com a defensa contra la invasió de miners d'or i allotjaments turístics.[13]
Govern
[modifica]Els tiriyó tenen un alt grau d'independència, perquè els seus assentaments són de difícil accés. No obstant això, els interessa reforçar les relacions amb el món exterior.[5] Tradicionalment no hi havia una jerarquia clara ni un granman (cap suprem).
El 1997, Asongo Alalaparu va ser nomenat granman pel president de Surinam, i els capitans van ser nomenats per gestionar el poble.[12] El 2011 fou nomenat un comissari de districte per representar al govern central govern[14] a Coeroeni. El 2019 la Comissió de Districte és Trees Cirino.[15]
La vila de Kasuela es troba a la disputada àrea de Tigri que és reclamada tant per Guyana com per Surinam. El poble està dirigit pel capità Kenke Jaimo, reconegut pels dos governs.[16][17]
Els tiriyó al Brasil vivien al Parc Nacional Muntanyes Tumucumaque que ha estat regonegut des del 1997.[18] El 2004 es va fundar Apitikatxi, l'associació dels pobles indígenes Tiriyó, Kaxuyana i Txikuyana per tal de defensar els seus drets. L'organització està dirigida per Demetrio Amisipa Tiriyó.[19]
Un problema que queda és que hi ha dos sistemes: un govern tribal tradicional i un govern nacional que sovint no són compatibles.[20] Els tiriyó als pobles més grans estan influïts per l'escola, modern instal·lacions diàries i telecomunicacions. La cultura tradicional desapareix i els joves comencen a traslladar-se a la ciutat.[21]
Drets indígenes
[modifica]Una preocupació són els drets fonamentals, perquè els tiriyó estan repartits per tres països i, a diferència dels marrons,[22] no hi ha tractats significatius. Les concessions mineres es fan sovint amb el Govern sense consultar la població autòctona.[23] Tot i que el Comissió Interamericana de Drets Humans va dictaminar el 2007 que tots els pobles indígenes i tribals tenen el dret de gestionar, distribuir i controlar efectivament el seu territori,[24] L'article 41 de la Constitució de Surinam estableix: "Els recursos naturals i els recursos són propietat de la nació i s'han de mobilitzar per al desenvolupament econòmic, social i cultural. La nació té el dret irrenunciable de fer-se propietari dels seus recursos naturals per aplicar-los al desenvolupament econòmic, social i cultural de Surinam."[25] També al Brasil, els pobles indígenes sovint es consideren opositors al creixement econòmic i barreres al desenvolupament.[26]
Comunitats
[modifica]
