Ranuccio II de Parma

Ranuccio II de Parma
Biografia
Naixement	17 setembre 1630 ; Parma (Itàlia)
Mort	11 desembre 1694 (64 anys); Parma (Itàlia)
Sepultura	Església de Santa Maria de la Steccata
Duke of Parma (en)
	1646 – 1694
Dades personals
Religió	Església catòlica
Activitat
Lloc de treball	Parma (1650–1694); Piacenza
Ocupació	aristòcrata
Altres
Títol	Duc
Família	Farnese
Cònjuge	Maria d'Este (1668–1684); Isabel d'Este (1664–1666); Margarida Violant de Savoia (1660–1663)
Fills	Margarida Maria Farnese; () Isabel d'Este; Odoard II Farnese; () Isabel d'Este; Isabelle Farnèse; () Maria d'Este; Francesc I de Parma; () Maria d'Este; Antoni I de Parma; () Maria d'Este
Pares	Odoard I de Parma i Margarida de Mèdici
Germans	Alexandre Farnese; Caterina Farnese; Maria Maddalena Farnese
	Signatura

Ranuccio II de Parma o Ranuccio II Farnese (Casalmaggiore, Venècia 1630 - Parma, Ducat de Parma 1694) fou el 6è Duc de Parma entre 1646 i 1694.

Orígens familiars

Va néixer el 17 de setembre de 1630 a la població de Casalmaggiore, situada en aquells moments a la República de Venècia i que avui en dia forma part de la província de Cremona sent el fill primogènit del duc Odoard I de Parma i Margarida de Mèdici. Fou net per línia paterna de Ranuccio I de Parma i la seva esposa Margarida Aldobrandini, i per línia materna de Cosme II de Mèdici i Maria Magdalena d'Àustria i fou germà del governador Alexandre Farnese.

Morí l'11 de desembre de 1694 a la ciutat de Parma.

Duc de Parma

A la mort del seu pare, ocorreguda el setembre de 1646, fou nomenat duc de Parma, si bé durant els dos primers anys del seu regant tingué la regència de la seva mare i del seu oncle Francesc Maria Farnese. Durant el seu mandat el ducat es va veure involucrat en les anomenades Guerres de Castro al voltant del feu de Castro, el qual era pretés per la família del papa Urbà VIII. El 1649 el successor d'Urbà, Innocenci X, acusà Ranuccio II d'haver manat assassinar el cardenal Cristoforo Giarda, el qual havia estat nomenat bisbe de la ciutat, per la qual cosa aquest feu fou assetjat per les tropes papals durant dos mesos.

El desembre de 1654 posà a disposició de Cristina de Suècia, arribada a Roma un cop havia abdicat del seu tron, el Palau Farnese pel seu allotjament. Cristina, que s'havia convertit recentment al catolicisme, tenia bones relacions amb el papa Alexandre VII, i el duc tenia esperances que ella l'ajudés a que el Sant Pare aixequés algunes restriccions que encara requeien sobre el ducat de Parma.^[1]

En finalitzar el seu mandat, que durà 48 anys, hagué de sofrí la presència de les tropes imperials al ducat, tropes que es trobaven en lluita amb el duc Víctor Amadeu II de Savoia i el Regne de França.

Núpcies i descendents

[1]