Fiord
Un fiord és una antiga vall glacial que ha estat inundada per l'aigua del mar després de la desaparició de les glaceres del període quaternari. Morfològicament és un braç de mar, sovint de gran profunditat i envoltat per vores molt escarpades, que penetra terra endins. Per exemple, el Sognefjord s'endinsa més de 200 km a l'interior i presenta una fondària de més de 1.100 metres en alguns punts.[1] La gran fondària dels fiords només és compatible amb l'acció de les glaceres, normalment és més gran en la part mitjana i superior degut a que el poder erosiu de les glaceres és més gran a prop del seu origen.[2]
Els fiords tenen la forma característica en forma d'U de les valls glacials, com la part inferior, la menys inclinada de la U, es troba submergida, les parets visibles poden aixecar-se molts metres verticalment sobre el nivell de les aigües.[2] Presenten els accidents morfològics típics del glacialisme, com per exemple, cubetes, replans, terrasses o valls penjades. Aquestes valls penjades laterals originen cascades i saltants, un exemple notable és el fiord de Geiranger, on hi destaca, entre d'altres, la cascada de les Set Germanes.[1] En molts casos la vall s'estén cap a l'interior, de vegades una petita glacera roman al cap de la vall, d'altres el riu que va formar la vall original s'ha restablert i ha construït un delta a la capçalera del fiord, sovint aquest delta és l'únic indret on es poden establir pobles i granges.[2]
Etimologia
[modifica]El mot és d'origen escandinau, on fjord s'empra, més àmpliament que en català, per a tota entrada estreta costa endins. El mot català prové del noruec fjord.[3]
Formació
[modifica]Un veritable fiord es forma quan una glacera tala una vall en forma d'U mitjançant la segregació del gel i l'abrasió del llit de roca circumdant.[4] Segons el model estàndard, les glaceres es van formar en valls preglacials amb un fons de vall de suau pendent. El treball de la glacera va deixar llavors una vall sobreprofunditzat en forma d'U que acaba abruptament en un extrem de vall o artesa. Aquestes valls són fiords quan els inunda l'oceà. Els llindars sobre el nivell de la mar creen llacs d'aigua dolça. El desglaç de les glaceres va acompanyat d'un rebot de l'escorça terrestre a mesura que es retira la càrrega de gel i els sediments erosionats (també dit isostàsia o rebot glacial). En alguns casos, aquest rebot és més ràpid que l'augment del nivell de la mar.
La majoria dels fiords són més profunds que la mar adjacent; el fiord de Sognefjord (Noruega) aconsegueix fins a 1.300 m per sota del nivell de la mar. Els fiords solen tenir un llindar o un banc de sorra (llit de roca) en la seva desembocadura, causat per la reduïda taxa d'erosió de la glacera anterior i la morrena terminal.[5] En molts casos, aquest llindar provoca corrents extrems i grans ràpids d'aigua salada (vegeu skookumchuck). El Saltstraumen de Noruega es descriu sovint com el corrent de marea més forta del món. Aquestes característiques distingeixen als fiords de les ries (per exemple, la badia de Kotor), que són valls ofegades i inundades per la pujada de la mar. Drammensfjorden està tallat gairebé en dos per la "cresta" de Svelvik, una morrena arenosa que durant la capa de gel es trobava sota el nivell de la mar, però que després del rebot postglacial aconsegueix els 60 m per sobre del fiord.[6]
Jens Esmark al segle xix va introduir la teoria que els fiords són o han estat creats per glaceres i que grans parts del nord d'Europa havien estat cobertes per gel gruixut en la prehistòria.[7] Els llindars en les boques i la sobreprofundización dels fiords en comparació amb l'oceà són l'evidència més forta d'origen glacial,[8] i aquests llindars són en la seva majoria rocosos. Els llindars estan relacionats amb sons i terres baixes on el gel podria estendre's i, per tant, tenir menys força erosiva. John Walter Gregory va argumentar que els fiords són d'origen tectònic i que les glaceres van tenir un paper insignificant en la seva formació. L'opinió de Gregory va ser rebutjada per recerques i publicacions posteriors. En el cas de Hardangerfjord, les fractures del plegament caledonià han guiat l'erosió de les glaceres, mentre que no existeix una relació clara entre la direcció de Sognefjord i el patró de plegament.[7] Aquesta relació entre fractures i direcció dels fiords també s'observa a Lyngen.[9] Els rius preglacials, terciaris, presumiblement van erosionar la superfície i van crear valls que més tard van guiar el flux glacial i l'erosió del llit rocós. Aquest pot haver estat el cas a Noruega occidental, on l'aixecament terciari de la massa terrestre va amplificar les forces erosives dels rius.[7]
La confluència de fiords tributaris va provocar l'excavació de les conques dels fiords més profunds. Prop de la mateixa costa, la glacera típica de l'oest de Noruega es va estendre (presumiblement a través de sons i valls baixes) i va perdre la seva concentració i va reduir el poder d'erosió de les glaceres deixant llindars de llit rocós. Bolstadfjorden té 160 metres de profunditat amb un llindar de només 1,5 metres,[7][10] mentre que el 1300 metres profund Sognefjorden té un llindar al voltant de 100 a 200 metres de profunditat.[11][12] Hardangerfjord està format per diverses conques separades per llindars: La conca més profunda Samlafjorden entri Jonaneset (Jondal) i Ålvik amb un llindar distint a Vikingneset a Kvam.[7]
Fiords d'aigua dolça
[modifica]
Alguns llacs d'aigua dolça noruecs que s'han format en llargues valls tallades per glaceres amb llindars de làmines, deltes enfront del gel o morrenes terminals que bloquegen la sortida segueixen la convenció de nomenclatura noruega; amb freqüència es denominen fiords. Els deltes del front de gel es van desenvolupar quan el front de gel va estar relativament estable durant molt de temps durant la fosa de l'escut de gel. L'accident geogràfic resultant és un istme entre el llac i el fiord d'aigua salada, en noruec anomenat «eid», com en el nom del lloc Eidfjord o Nordfjordeid. El rebot postglacial va transformar aquests deltes en terrasses fins al nivell de la mar original. A Eidfjord, Eio ha excavat a través del delta original i ha deixat una terrassa de 110 m mentre que el llac està només a 19 m sobre el nivell de la mar.[13][14] Aquests dipòsits són fonts valuoses de materials de construcció d'alta qualitat (sorra i grava) per a habitatges i infraestructura.[15] El poble d'Eidfjord es troba en el eid o istme entre el llac Eidfjordvatnet i la branca Eidfjorden de Hardangerfjord.[16] Nordfjordeid és l'istme amb un poble entre el llac Hornindalsvatnet i Nordfjord.[17][18] Els geòlegs també denominen «llacs de la vall dels fiords» a aquests llacs.[19]
Un dels més grans de Noruega és Tyrifjorden a 63 m sobre el nivell de la mar i una profunditat mitjana de 97 m. La major part del llac està sota el nivell de la mar. Els vilatans també es refereixen al llac més gran de Noruega, Mjøsa, com «el fiord».[14] Un altre exemple és el fiord d'aigua dolça