Enguerrand de Marigny
| |||
| Biografia | |||
|---|---|---|---|
| Naixement | 1260  Lyons-la-Forêt | ||
| Mort | 11 abril 1315 ↔ 30 abril 1315 (54/55 anys) Gibet de Montfaucon | ||
| Causa de mort | pena de mort, penjament | ||
| Gran camarlenc de França | |||
| | |||
| Activitat | |||
| Ocupació | polític | ||
| Altres | |||
| Títol | Comte | ||
| Condemnat per | bruixeria | ||
Enguerrand de Marigny, (Lyons-la-Forêt, Normandia, vers el 1260 i penjat a la forca de Montfaucon, a París, el 30 d'abril de 1315), va ser camarlenc i ministre del rei Felip IV el Bell, així com comte de Longueville.
Orígens
[modifica]Nascut en una antiga família de barons menors anomenada "Le Portier", amb feus a Lyons i Rosay, la família només va prendre el nom de Marigny (o Margny, un llogaret de Dampierre-en-Bray) cap al 1200, després del matrimoni d'Hugues Le Portier, avi d'Enguerrand, amb Mahaut de Marigny.
Enguerrand va entrar al servei d'Hug II de Bouville, camarlenc i secretari de Felip el Bell, com a escuder. El 1295, va ser nomenat forner a la casa de la reina Joana I de Navarra, esposa de Felip IV el Bell, que el va convertir en un dels seus executors. Enguerrand es va casar amb la seva fillola, Jeanne de Saint-Martin. El 1298, va rebre la custòdia del castell d'Issoudun.
Mà dreta de Felip el Bell
[modifica]Després de la mort de Pierre Flote a la batalla de Kortrijk el 1302, va esdevenir el Gran Conseller de Felip el Bell, que el va nomenar Coadjutor del Regne, posant-lo així al capdavant de l'administració. El 1306, va ser enviat a presidir la Cambra de Comptes de Normandia. Va rebre nombrosos regals de Felip el Bell, així com una pensió d'Eduard II d'Anglaterra.
Educat i hàbil, gaudia de la confiança del rei i compartia les seves opinions. Compartia l'odi que el rei es va guanyar en l'opinió pública devaluant la moneda. El 1304, va participar a la batalla de Mons-en-Pévèle. Va ser l'agent en el conflicte que va tenir amb Lluís, comte de Nevers, fill de Robert III de Flandes, empresonant Lluís i obligant Robert a abandonar Lille, Douai i Béthune pel Tractat de Pontoise el 1312.[1]
Va obtenir seus episcopals per als seus germans. El 1306, el seu germanastre, Philippe de Marigny, va rebre el bisbat de Cambrai i, el 1309, l'arquebisbat de Sens. El seu altre germanastre, Jean de Marigny, va rebre el bisbat de Senlis i el bisbat de Beauvais el 1312, abans d'esdevenir arquebisbe de Rouen i canceller sota Felip VI. Un altre dels seus parents, Nicolas de Frauville, va ser nomenat confessor del rei i cardenal.
El rei el va nomenar Guardià del Tresor, sobre el qual va assegurar el control a partir del 1309. La seva situació es va tornar més delicada quan els prínceps de la sang, que estaven decidits a declarar la guerra als flamencs, van quedar decebuts per les seves negociacions de pau al setembre de 1311. Va ser nomenat Canceller de França aquell mateix any. El gener de 1314, va concentrar tots els poders, particularment els financers, gràcies a una ordenança del 19 de gener, que li va confiar el tresor reial que es guardava al Louvre i al Temple. Va ser acusat de rebre suborns, i el mateix Carles de Valois el va denunciar al rei; però Felip el va recolzar, i aquest atac no va tenir cap resultat. Va arengar els Estats Generals de 1314, reunits a París, i fins i tot va aconseguir que es prengués la decisió d'augmentar els impostos per a la Guerra de Flandes, guanyant-se així un considerable ressentiment.
Desgràcia i Mort
[modifica]La mort de Felip el Bell el 29 de novembre de 1314 va assenyalar la reacció contra les seves polítiques. El partit feudal, el poder del qual el rei havia limitat considerablement, es va girar contra els seus ministres, i especialment contra el més veterà d'ells, el coadjutor.
Enguerrand va ser arrestat per ordre de Lluís X, responent a la petició de Carles I de Valois; es van presentar quaranta-un càrrecs contra ell (tots els quals figuren a les Grandes Chroniques de France). Se li va negar una audiència; però com que els seus comptes estaven en ordre i no mostraven irregularitats, Lluís X el Bregall només volia condemnar l'antic braç dret del seu pare al desterrament a l'illa de Xipre.
Carles de Valois va presentar llavors una acusació de bruixeria, que, tot i ser completament falsa, va ser més efectiva. Enguerrand es va negar a defensar-se davant d'un tribunal on el principal acusador no era altre que el seu propi germà petit, el bisbe Jean de Marigny. Aquesta traïció, amb tota probabilitat, el va amargar molt. L'única declaració de l'acusat va ser afirmar emfàticament que, en totes les seves accions, només havia servit al seu rei, Felip el Bell. Va ser condemnat i penjat el 30 d'abril de 1315 a la forca de Montfaucon.
Llegat
[modifica]El seu cos va romandre exposat a la forca durant dos anys, fins al 1317, quan un segon judici, sol·licitat pel nou rei, Felip V el Llarg, el va exonerar dels delictes que se li atribuïen i va rehabilitar la seva memòria.[2] Les seves restes van ser enterrades a l'església cartoixana de Vauvert, i després traslladades el 1325 o 1326 a la col·legiata d'Écouis, que ell mateix havia fundat el 1312-1313, i on encara es conserva una col·lecció d'estàtues que havia encarregat.
Malgrat la condemna d'Enguerrand de Marigny, Lluís X va permetre que els seus fills prenguessin possessió de l'herència del seu pare. Al seu llit de mort el 1325, el seu enemic jurat, Carles de Valois, va sentir remordiment i va ordenar que es distribuïssin almoines als pobres de París, demanant-los que preguessin conjuntament per la seva ànima i la d'Enguerrand de Marigny.
Matrimoni i descendència
[modifica]Es va casar dues vegades:
- amb Jeanne de Saint-Martin, amb qui va tenir tres fills:
- Louis, fillol de Lluís X el Tossut;
- Marie, monja a Maubuisson;
- Isabelle († 1339), que es va casar amb Guillaume, senyor de Tancarville, el 1309, i després amb Hugues d'Auxy,
- amb Alips de Mons (que també està enterrat a Écouis), amb qui va tenir quatre fills més:
- Isabelle († 1321) que es va casar amb Jean de Nolasque, baró de Verson, Forneville i Gliseulles el 1315;
- Alips, monja?, (llavors) es va casar amb Pierre de Fécamp: successió a les famílies Gamaches i Châtillon-sur-Marne;
- Raoul, governador del Dofinat, protonotari reial i vicealmirall, es va casar amb Sibylle de Nolasque, germana de Jean;
- Thomas, sense aliança.
En la ficció
[modifica]Enguerrand de Marigny és un dels personatges principals dels primers volums de la sèrie de novel·les Les Rois maudits (Els reis maleïts) de Maurice Druon. A l'adaptació televisiva de l'obra de 1972 (de Marcel Jullian i Claude Barma), Marigny és interpretat per André Falcon. A l'adaptació del 2005 (dirigida per Josée Dayan), és interpretat per Jean-Claude Drouot. Enguerrand de Marigny també és un dels personatges de la pel·lícula muda Buridan, le héros de la tour de Nesle (1923), de Pierre Marodon. També apareix com a membre secret de l'Ordre Templer a la novel·la La Prophétie des abeilles (La profecia de les abelles) de Bernard Werber.
Referències
[modifica]- ↑ Histoire des Français, pàgina 376
- ↑ Ivan Gobry, Philippe V: frère de Louis X 1316-1322, Pygmalion, coll. « Histoire des rois de France », 2010 (ISBN 978-2-7564-0273-4)
Bibliografia
[modifica]- «Enguerrand de Marigny», a la Encyclopædia Britannica, 1911 (enllaç a Viquitexts)
- Cronistes contemporanis, volums XX a XXIII per D. Bouquet, Historiadors de França.
- Audéon, Gaëlle. À la Cour de Philippe le Bel, 1305-1313 (en francès). París: Editions L’Harmattan, 2021 (« Collection Historiques, série Travaux »). ISBN 978-2-343-22920-1.
- Audéon, Gaëlle. Philippe le Bel et l'affaire des brus, 1314 (en francès). París: Editions L’Harmattan, 2020, p. 125-201 (« Collection Historiques, série Travaux »). ISBN 9782343203713.
- Pierre Clément, Trois Drames historiques, París, 1857.
- Dufayard, Charles «La Réaction féodale sous les fils de Philippe le Bel». Revue historique, 54, 1894.
- Dufayard, Charles «La Réaction féodale sous les fils de Philippe le Bel». Revue historique, 55, 1894.
- Favier, Jean. Un conseiller de Philippe le Bel - Enguerran de Marigny (en francès). París: Presses universitaires de France, 1963 (Mémoires et documents / École des chartes, núm. 16)..
Reedició : Favier, Jean. Un roi de marbre (en francès). París: Fayard, 2005 (Les indispensables de l'histoire-(Inclou: Philippe le Bel ; Enguerran de Marigny)). ISBN 2-213-62649-9.
