Vés al contingut

Deïtat creadora

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Representació de Ptah, deïtat creadora egípcia.

A la religió i la mitologia, la deïtat creadora és una deïtat que efectua la creació de l'Univers i del món a partir de combinar diversos elements preexistents o fent-los sorgir del no-res. Tant les religions politeistes com les monoteistes presenten exemples d'aquesta figura.[1] En el cas del politeisme, el déu creador pot ser una entitat independent (sovint més abstracta que la resta o pertanyent a una generació anterior de déus) o bé compartir atributs amb el déu del cel o el déu suprem del panteó.[2] Dins del monoteisme, sol atribuir-se el poder creador a la divinitat venerada, que és alhora origen de la vida i justificació de la moral. Com que els monoteistes només adoren un sol déu, atribueixen a aquest tots els poders sobrenaturals possibles (de fet l'omnipotència és un tret propi de Déu en la concepció occidental), incloent-hi la creació.[3][4][5] Un cop creat el món, aquesta deïtat pot relacionar-s'hi o no de manera activa. L'alternativa religiosa a la deïtat creadora és un món etern o cíclic que es genera i es destrueix sense intervenció divina o de cap altra entitat.

Alguns exemples de déu creador són Ptah (divinitat egípcia), El (déu principal de la mitologia cananea), Déu Pare (primera de les tres persones que conformen la Santíssima Trinitat cristiana) o Viracocha (primera divinitat dels antics peruans).[6][7][8][9][10][11]

Monoteisme

[modifica]

Atenisme

[modifica]

Iniciat pel faraó Akhenaton i la reina Nefertiti al voltant de l'any 1330 aC., durant el període del Nou Regne de la història de l'antic Egipte. Van construir una capital completament nova (Akhetaten) per a ells mateixos i adoradors del seu únic déu creador en un desert. El seu pare solia adorar Aton juntament amb altres déus de la seva religió politeista. Aton, durant molt de temps abans de l'època del seu pare, va ser venerat com un déu entre els molts déus i deesses d'Egipte. L'atonisme va ser derogat pel faraó Tutankamon, tal com es relata a l'artefacte, l'Estela de la Restauració.[12] Malgrat els diferents punts de vista, diversos estudiosos consideren l'atonisme com una de les fronteres del monoteisme en la història de la humanitat.

Religions abrahàmiques

[modifica]

Judaisme

[modifica]

La narrativa de la creació del Gènesi és el mite de la creació tant del judaisme com del cristianisme.[13] La narració està formada per dues històries, aproximadament equivalents als dos primers capítols del Llibre del Gènesi. En la primera, Elohim (la paraula genèrica hebrea per a Déu) crea el cel i la Terra, els animals i la humanitat en sis dies, després descansa, beneeix i santifica el setè (és a dir, el Sàbat bíblic). En la segona història, Déu, ara anomenat amb el nom personal Jahvè, crea Adam, el primer home, de pols i el col·loca al Jardí de l'Edèn, on se li dóna el domini sobre els animals. Eva, la primera dona, és creada a partir d'Adam i com a la seva companya.

Exposa temes paral·lels als de la mitologia mesopotàmica, emfatitzant la creença del poble israelita en un únic Déu.[14] El primer esborrany important i complet del Pentateuc (la sèrie de cinc llibres que comença amb el Gènesi i acaba amb el Deuteronomi) va ser compost a finals del segle VII o al segle VI aC (la font jahvista) i posteriorment va ser ampliat per altres autors (la font sacerdotal) en una obra molt similar al Gènesi tal com es coneix avui dia.[15]

Les dues fonts es poden identificar en la narrativa de la creació: sacerdotal i jahvística.[16] La narrativa combinada és una crítica de la teologia mesopotàmica de la creació: el Gènesi afirma el monoteisme i nega el politeisme.[17] Robert Alter va descriure la narrativa combinada com a «convincent pel seu caràcter arquetípic, la seva adaptació del mite a finalitats monoteistes».[18]

Cristianisme

[modifica]
Déu beneint el setè dia, aquarel·la de 1805 de William Blake

La narrativa de la creació abrahàmica està formada per dues històries, aproximadament equivalents als dos primers capítols del Llibre del Gènesi.[19]

El primer relat (1:1 a 2:3) empra una estructura repetitiva de fiat i compliment diví, després l'afirmació «I hi va haver vespre i hi va haver matí, el [nèsim] dia», per a cadascun dels sis dies de la creació.

En cadascun dels tres primers dies hi ha un acte de divisió: el primer dia divideix la foscor de la llum, el segon dia les aigües de dalt de les aigües de baix, i el tercer dia el mar de la terra. En cadascun dels tres dies següents aquestes divisions es poblen: el quart dia pobla la foscor i la llum amb el sol, la lluna i les estrelles; el cinquè dia pobla els mars i els cels amb peixos i aus; i finalment, les criatures terrestres i la humanitat poblen la terra.[20]

La primera (la història sacerdotal) tractava del pla còsmic de la creació, mentre que la segona (la història jahvista) se centra en l'home com a cultivador del seu entorn i com a agent moral.[19] El segon relat, en contrast amb l'esquema regimentat de set dies del Gènesi 1, utilitza un estil narratiu simple i fluid que procedeix des de la formació del primer home per part de Déu a través del Jardí de l'Edèn fins a la creació de la primera dona i la institució del matrimoni. En contrast amb el Déu omnipotent del Gènesi 1 que crea una humanitat semblant a un diví, el Déu del Gènesi 2 pot fracassar i també triomfar.

La humanitat que crea no és semblant a un diví, sinó que és castigada per actes que els portarien a fer-se divinitats (Gènesi 3:1-24) i l'ordre i el mètode de la creació en si mateix difereixen.[21] «Junts, aquesta combinació de caràcter paral·lel i perfil contrastat apunten al diferent origen dels materials del Gènesi 1:1 i Gènesi 2:4, per molt elegant que s'hagin combinat ara». [22]

Una primera barreja de la filosofia grega amb les narracions de la Bíblia hebrea va provenir de Filó d'Alexandria (m. 50 CE), escrivint en el context del judaisme hel·lenístic. Filó va equiparar la deïtat creadora hebrea Jahvé amb el motor immòbil d'Aristòtil (noma Causa)[23] en un intent de demostrar que els jueus havien mantingut punts de vista monoteistes fins i tot abans que els grecs.

Una proposició teòrica similar va ser demostrada per Tomàs d'Aquino, que va vincular la filosofia aristotèlica amb la fe cristiana, seguida de l'afirmació que Déu és el Primer Ésser, el Primer Motor i és l'Acte Pur.[24]

El deuterocanònic Segon llibre dels Macabeus té dos passatges rellevants. Al capítol 7, es centra en la mare d'un protomàrtir jueu que diu al seu fill: «Et prego, fill meu, mira el cel i la terra, i tot el que hi ha en ells: i considera que Déu els va fer del no-res, i també la humanitat»;[25][26] al capítol 1, es refereix a una pregària solemne cantada per Jonatan, Nehemies i el sacerdot d'Israel, mentre feien sacrificis en honor de Déu: «Oh Senyor, Senyor Déu, Creador de totes les coses, que ets temible i fort, i just, i misericordiós, i l'únic i clement rei».[27]

El pròleg de l'Evangeli de Joan comença amb: «Al principi existia el Verb, i el Verb era amb Déu, i el Verb era Déu. 2 Aquest era al principi amb Déu. 3 Totes les coses van ser fetes per ell, i sense ell no va ser fet res del que ha estat fet».[28]

El cristianisme afirma la creació de Déu des dels seus inicis en el Credo dels Apòstols (Crec en Déu, Pare totpoderós, creador del cel i de la terra, segle I dC), que és simètric al Credo de Nicea (segle IV dC).

Avui dia, els teòlegs debaten si la Bíblia mateixa ensenya si aquesta creació de Déu és una creació ex nihilo. Els intèrprets tradicionals argumenten, per motius gramaticals i sintàctics, que aquest és el significat del Gènesi 1:1, que es tradueix habitualment com: Al principi Déu va crear els cels i la terra. Tanmateix, altres intèrprets[29] entenen la creació ex nihilo com un desenvolupament teològic del segle II. Segons aquest punt de vista, els pares de l'església es van oposar a les nocions que apareixen en els mites de la creació precristians i en el gnosticisme, és a dir, nocions de creació per un demiürg a partir d'un estat primordial de la matèria (conegut en estudis religiosos com a caos, pel terme grec utilitzat per Hesíode a la seva Teogonia).[30] Els pensadors jueus van adoptar la idea,[31] que va esdevenir important per al judaisme.

Islam

[modifica]

Segons l'islam, la deïtat creadora, Déu, conegut com a Al·là, és el Creador, Sostenedor, Ordenador i Jutge totpoderós i omniscient de l'univers. La creació es veu com un acte d'elecció i misericòrdia divina, amb un gran propòsit: «I no vam crear el cel i la terra i el que hi ha entre ells en joc». Més aviat, el propòsit de la humanitat és ser posada a prova: «Qui ha creat la mort i la vida, per tal que us pugui posar a prova quin de vosaltres és el millor en l'obra. I Ell és el Totpoderós, el Perdonador»; aquells que superen la prova són recompensats amb el Paradís: «En veritat, per als Justos hi haurà una realització dels desitjos (del cor)».

Segons els ensenyaments islàmics, Déu existeix per sobre dels cels i de la creació mateixa. L'Alcorà esmenta: «Ell és qui va crear per a vosaltres tot el que hi ha a la terra. Després, Ell Istawa (es va elevar) cap al cel i els va fer set cels i Ell és l'Omniscient de tot». Al mateix temps, Déu no s'assembla a res de la creació: «No hi ha res com Ell, i Ell és l'Oient, el Veient». i ningú pot percebre Déu en la seva totalitat: «La visió no el percep, però Ell percep [tota] la visió; i Ell és el Subtil, el Coneixedor». Déu en l'islam no només és majestuós i sobirà, sinó també un Déu personal: «I de fet hem creat l'home, i sabem el que ell mateix li xiuxiueja. I estem més a prop d'ell que la seva vena jugular (pel Nostre Coneixement)». Al·là mana als creients que el recordin constantment («Oh, vosaltres que heu cregut, recordeu Al·là amb molt de record») i que el invoquin només a Ell («I qui invoqui a més d'Al·là una altra deïtat de la qual no tingui cap prova, només tindrà comptes amb el seu Senyor. Certament, els infidels no tindran èxit»).

L'islam ensenya que Déu, com es fa referència a l'Alcorà, és l'únic déu i el mateix Déu adorat pels membres d'altres religions abrahàmiques com el cristianisme i el judaisme.

Fe bahaí

[modifica]

En la Fe bahà'í, Déu és l'ésser imperible i increat que és la font de tota existència.[32] Se'l descriu com «un Déu personal, desconegut, inaccessible, la font de tota Revelació, etern, omniscient, omnipresent i totpoderós».[33][34] Tot i que transcendent i inaccessible directament, la seva imatge es reflecteix en la seva creació. El propòsit de la creació és que el creat tingui la capacitat de conèixer i estimar el seu creador.[35]

Mandeisme

[modifica]

En el mandaïsme, Hayyi Rabbi (lit. ‘«El Gran Déu Vivent»’,[36]) és el Déu suprem del qual emanen totes les coses. També se'l coneix com «Els Primers anys», ja que durant la creació del món material, Yushamin va emanar de Hayyi Rabbi com la «Segona Vida».[37] «Els principis de la doctrina mandea: la creença de l'únic gran Déu, Hayyi Rabbi, a qui pertanyen totes les propietats absolutes; Ell va crear tots els mons, va formar l'ànima mitjançant el seu poder i la va col·locar per mitjà d'àngels al cos humà. Així va crear Adam i Eva, el primer home i la primera dona».[38] Els mandeans reconeixen Déu com l'etern, el creador de tot, l'únic en la dominació que no té parella.[39]

Sikhisme

[modifica]

Una de les responsabilitats més grans en la fe del sikhisme és adorar Déu com a El Creador, anomenat Waheguru, que és amorf, atemporal i cec, és a dir, Nirankar, Akal i Alakh Niranjan. La religió només s'inspira en la creença en Un Déu per a tots o Ik Onkar.

Monolatrisme

[modifica]

Les tradicions monolatristes separarien un creador secundari de l'ésser transcendent primari, identificat com a creador principal. Segons els Gaudiya Vaishnavas, Brama és el creador secundari i no el suprem. Vixnu és el creador principal. Segons la creença Vaixnava, Vixnu crea la closca universal bàsica i proporciona totes les matèries primeres i també col·loca les entitats vives dins del món material, complint la seva pròpia voluntat independent. Brama treballa amb els materials proporcionats per Vixnu per crear realment el que es creu que són planetes en terminologia purànica, i supervisa la seva població.[40]

Monisme

[modifica]

El monisme és la filosofia que afirma la unitat com a premissa fonamental i contradiu la premissa teista basada en el dualisme que hi ha un Déu creador que és etern i separat de la resta de l'existència. Hi ha dos tipus de monisme, és a dir, el monisme espiritual, que sosté que tota la realitat espiritual és una, i el monisme material, que sosté que tot, inclosa tota la realitat material, és una i la mateixa cosa.[41]

No creacionisme

[modifica]

Budisme

[modifica]

El budisme nega una deïtat creadora i postula que les deïtats mundanes com el Mahabrahma són percebudes erròniament com a creadores.

Jainisme

[modifica]

El jainisme no admet la creença en una deïtat creadora. Segons la doctrina jainista, l'univers i els seus constituents (ànima, matèria, espai, temps i principis del moviment) sempre han existit (un univers estàtic similar al de l'epicureisme i el model cosmològic d'estat estacionari). Tots els constituents i accions es regeixen per lleis naturals universals. No és possible crear matèria del no-res i, per tant, la suma total de la matèria de l'univers continua sent la mateixa (similar a la llei de conservació de la massa). De la mateixa manera, l'ànima de cada ésser viu és única i increada, i ha existit des de temps sense principi.

La teoria jainista de la causalitat sosté que una causa i el seu efecte són sempre idèntics en naturalesa i, per tant, una entitat conscient i immaterial com Déu no pot crear una entitat material com l'univers. A més, segons el concepte jainista de divinitat, qualsevol ànima que destrueixi els seus karmes i desitjos aconsegueix l'alliberament. Una ànima que destrueix totes les seves passions i desitjos no té cap desig d'interferir en el funcionament de l'univers. Les recompenses i els sofriments morals no són obra d'un ésser diví, sinó el resultat d'un ordre moral innat al cosmos; un mecanisme autorregulador pel qual l'individu recull els fruits de les seves pròpies accions a través del funcionament dels karmes.

Al llarg dels segles, els filòsofs jainistes han rebutjat i oposat-se rotundament al concepte de creador i Déu omnipotent, i això ha provocat que el jainisme sigui etiquetat com a Àstika i Nàstika o filosofia atea per les filosofies religioses rivals. El tema del no-creacionisme i l'absència de Déu omnipotent i la gràcia divina es troba amb força en totes les dimensions filosòfiques del jainisme, incloent-hi la seva cosmologia, karma, moksa i el seu codi moral de conducta. El jainisme afirma que una vida religiosa i virtuosa és possible sense la idea d'un déu creador.[42]

Politeisme

[modifica]

En la creació politeista, el món sovint sorgeix orgànicament, per exemple, brollant d'una llavor primordial, sexualment, per naixement miraculós (de vegades per partenogènesi), per hierogàmia, violentament, per la mort d'un monstre primordial, o artificialment, per un demiürg diví o artesà. De vegades, un déu participa, conscientment o inconscientment, en la creació. Alguns exemples són:

Contextos de l'Àfrica subsahariana:

  • Bumba de la mitologia Bakuba, que vomitava el món en sentir mal de panxa
  • Unkulunkulu en la mitologia Zulu

Contextos americans:

Contextos del Pròxim Orient:

Contextos asiàtics:

  • Atingkok Maru Sidaba en la mitologia manipuri, el creador de l'univers
  • Esege Malan en la mitologia mongola, rei dels cels
  • Eskeri - en la mitologia tungús
  • Kamuy en la mitologia ainu, que va construir el món a l'esquena d'una truita
  • Izanagi i Izanami-no-Mikoto a la mitologia japonesa, que va batre l'oceà amb una llança, creant les illes del Japó
  • Pangu a la mitologia xinesa, és qui va separar el cel i la terra i va convertir en elements geogràfics com ara muntanyes i rius
  • Thần Trụ Trời el déu que va crear el món a la mitologia vietnamita

Contextos europeus:

  • Els fills de Borr matant el gegant primitiu Ymir a la Mitologia nòrdica
  • Rod a la religió eslava
  • Ipmil o Radien-Áhči (pare de Radien) a la mitologia sami

Contextos oceànics:

  • Makemake, creador de la humanitat, el déu de la fertilitat i el déu principal del culte Tangata manu o home-ocell de la mitologia Rapa Nui.
  • Ranginui, el Pare del Cel, i Papatūānuku, la Mare Terra a la mitologia māori

Demiürg platònic

[modifica]

Plató, en el seu diàleg Timeu, descriu un mite de la creació que implica un ésser anomenat demiürg (δημιουργός artesà). El neoplatonisme i el gnosticisme van continuar i desenvolupar aquest concepte. En el neoplatonisme, el demiürg representa la segona causa o díada, després de la mònada. En el dualisme gnòstic, el demiürg és un esperit imperfecte i possiblement un ésser malvat, transcendit per la Plenitud divina (Pleroma). A diferència del Déu abrahàmic, el demiürg de Plató és incapaç de crear ex-nihilo.

Hinduisme

[modifica]
Brahma s'associa sovint amb la Creació en l'hinduisme; tanmateix, ha estat degradat a un creador secundari en el període postvèdic.

L'hinduisme és un sistema de pensament divers amb creences que abasten el monoteisme, el politeisme, el panenteisme, el panteisme, el pandeisme, el monisme i l'ateisme, entre d'altres;[45][note 1] i el seu concepte de deïtat creadora és complex i depèn de cada individu i de la tradició i filosofia seguides. L'hinduisme de vegades es coneix com a henoteista (és a dir, que implica la devoció a un únic déu mentre s'accepta l'existència d'altres), però qualsevol terme d'aquest tipus és una generalització excessiva.[46]

El Nasadiya Sukta (Himne de la Creació) del Rigveda és un dels primers textos [47] que demostra un sentit d'especulació metafísica sobre què va crear l'univers, el concepte de déu(s) i l'Únic, i si fins i tot l'Únic sap com va sorgir l'univers.[48] El Rigveda lloa diverses deïtats, ni superiors ni inferiors, de manera henoteista.[49] Els himnes es refereixen repetidament a la Veritat i la Realitat Úniques. La Veritat Única de la literatura vèdica, en l'erudició moderna, s'ha interpretat com a monoteisme, monisme, així com com a principis ocults deificats darrere dels grans esdeveniments i processos de la natura.[50]

Els textos postvèdics de l'hinduisme ofereixen múltiples teories de cosmogonia, moltes de les quals impliquen Brahma. Aquestes són Sarga (creació primària de l'univers) i Visarga (creació secundària), idees relacionades amb el pensament indi que hi ha dos nivells de realitat, un de primari que és immutable (metafísic) i un altre de secundari que sempre canvia (empíric), i que tota la realitat observada d'aquest últim es troba en un cicle d'existència repetitiu i interminable, que el cosmos i la vida que experimentem es creen, evolucionen, dissolen i després es recreen contínuament.[51] El creador primari es discuteix àmpliament a les cosmogonies vèdiques amb Braman o Puruixa o Devi entre els termes utilitzats per al creador primari,[51] mentre que els textos vèdics i postvèdics nomenen diferents déus i deesses com a creadors secundaris (sovint Brahma en els textos postvèdics), i en alguns casos un déu o deessa diferent és el creador secundari a l'inici de cada cicle còsmic (kalpa, eó).[51][52]

Brama és un creador secundari tal com es descriu al Mahabharata i als Puranas, i un dels més estudiats i descrits.[53][54] Nascut d'un lotus que emergeix del melic de Vixnu, Brama crea totes les formes de l'univers, però no l'univers primordial en si.[55] En canvi, els Puranas centrats en Xiva descriuen Brama i Vixnu com a creats per Ardhanari, és a dir, meitat Xiva i meitat Parvati; o alternativament, Brama va néixer de Rudra, o Vixnu, Xiva i Brama creant-se mútuament cíclicament en diferents eons (kalpa).[52] Així, en la majoria de textos purànics, l'activitat creativa de Brama depèn de la presència i el poder d'un déu superior.[56]

En altres versions de la creació, la deïtat creadora és l'equivalent al Braman, la realitat metafísica de l'hinduisme. En el Vixnuisme, Vixnu crea Brama i li ordena que ordeni la resta de l'univers. En el Xivaisme, Xiva pot ser tractat com el creador. En el Xactisme, la Gran Deessa crea la Trimurti.[51][52][57]

Referències

[modifica]
  1. ↑ «creation myth - Doctrines of creation | Britannica» (en anglès). [Consulta: 18 novembre 2022].
  2. ↑ «Polytheism | Definition, Examples, Religions, & Facts | Britannica» (en anglès), 25-01-2024. [Consulta: 17 febrer 2024].
  3. ↑ «Dios Significado Bíblico». [Consulta: 28 agost 2021].
  4. ↑ «9 DIVINITÀ DELLA VITA E DELLA CREAZIONE DALLE CULTURE ANTICHE - ULTIMI AGGIORNAMENTI» (en italià). [Consulta: 23 novembre 2022].
  5. ↑ (2004) Sacred Books of the Hindus Volume 22 Part 2: Pt. 2, p. 67, R.B. Vidyarnava, Rai Bahadur Srisa Chandra Vidyarnava
  6. ↑ «Ptah | Creator God, Memphis, Patron | Britannica» (en anglès). [Consulta: 2 març 2024].
  7. ↑ «Mitología egipcia: el dios Ptah, el dios creador» (en castellà), 23-06-2021. [Consulta: 2 març 2024].
  8. ↑ Lary, Morris H. «Ptah: Egyptian God of Crafts and Creation | History Cooperative» (en anglès), 04-11-2022. [Consulta: 2 març 2024].
  9. ↑ «Viracocha | Creator God, Andean Culture, Supreme Being | Britannica» (en anglès). [Consulta: 2 març 2024].
  10. ↑ Cartwright, Mark. «Viracocha» (en anglès). [Consulta: 2 març 2024].
  11. ↑ Tolentino, Cierra. «Incan Gods and Goddesses: 14 Ancient Deities of the Inca Pantheon | History Cooperative» (en anglès), 28-02-2024. [Consulta: 2 març 2024].
  12. ↑ Bennett, J. (1939). "The Restoration Inscription of Tut'ankhamūn". The Journal of Egyptian Archaeology, 25(1), 8–15.
  13. ↑ Leeming i Leeming, 2004, p. 113.
  14. ↑ Sarna, 1997, p. 50.
  15. ↑ Davies, 2007, p. 37.
  16. ↑ Bandstra, 2008, p. 37.
  17. ↑ Wenham, 2003b, p. 37.
  18. ↑ Alter, 2004, p. xii.
  19. 1 2 Alter, 1981, p. 141.
  20. ↑ Ruiten, 2000, p. 9–10.
  21. ↑ Carr, 1996, p. 62–64.
  22. ↑ Carr, 1996, p. 64.
  23. ↑ Yonge. The Works of Philo Judaeus: the contemporary of Josephus. Londres: Cornerstone, 1854. Arxivat 2015-09-28 a Wayback Machine.
  24. ↑ «On the simplicity of God, in 'Summa Theologiae', Part I, Question 3.» (en la, en). Priory of Dominican Order. Arxivat de l'original el 2 octubre 2011. [Consulta: 6 d’octubre 2018].
  25. ↑ «1611 King James Bible. Second book of Maccabees, chapter 7, verse 8» (en anglès). King James Bible Online. Arxivat de l'original el 20 abril 2017.
  26. ↑ «Greek Septuagint and Wiki English Translation. 2 Maccabees 7:58» (en en, el). Arxivat de l'original el 14 setembre 2016.
  27. ↑ «1611 King James Bible. Second book of Maccabees, capitol 1, vers 24» (en anglès). King James Bible Online. Arxivat de l'original el 24 desembre 2012.
  28. ↑ «Greek New Testament and Wiki English Translation. Gospel of John, chapter 1, verses 1 to 3» (en en, el). Arxivat de l'original el 21 agost 2011.
  29. ↑ May, Gerhard. Creatio ex nihilo. Continuum International, 2004, p. xii. ISBN 978-0-567-08356-2.
  30. ↑ May, Gerhard. Schöpfung aus dem Nichts. Die Entstehung der Lehre von der creatio ex nihilo (en alemany). Berlin/Nova York: de Gruyter, 1978, p. 151f (AKG 48). ISBN 3-11-007204-1.
  31. ↑ «Creation». A: . 4.
  32. ↑ Hatcher & Martin 1985, p. 74
  33. ↑ Smith 2008, p. 106
  34. ↑ Effendi 1944, p. 139
  35. ↑ Smith 2008, p. 111
  36. ↑ Nashmi, Yuhana. «Contemporary Issues for the Mandaean Faith». Mandaean Associations Union, 24 abril 2013. [Consulta: 8 octubre 2021].
  37. ↑ Buckley, Jorunn Jacobsen. The Mandaeans: ancient texts and modern people. Oxford University Press, 2002. ISBN 0-19-515385-5. OCLC 65198443.
  38. ↑ Al-Saadi, Qais. «Ginza Rabba 'The Great Treasure' The Holy Book of the Mandaeans in English». Mandaean Associations Union, 27 setembre 2014. [Consulta: 8 octubre 2021].
  39. ↑ Hanish, Shak. «The Mandaeans In Iraq». A: Rowe. Routledge Handbook of Minorities in the Middle East. Londres i Nova York: Routledge, 2019, p. 163. ISBN 9781317233794.
  40. ↑ «Secondary Creation». Krishna.com. Arxivat de l'original el 26 novembre 2009. [Consulta: 6 agost 2009].
  41. ↑ Owen Anderson. The Declaration of Independence and God: Self-Evident Truths in American Law. Cambridge University Press, 2015, p. 234. ISBN 978-1-316-40464-5.
  42. ↑ Soni, Jayandra «Còpia arxivada». Routledge Encyclopedia of Philosophy. E. Craig [Londres], 1998. Arxivat de l'original el 2008-07-05 [Consulta: 27 juny 2008].
  43. ↑ «The Great Hare». Community-2.webtv.net. [Consulta: 29 juny 2010].
  44. ↑ «Nanabozho, Access genealogy». Accessgenealogy.com. [Consulta: 29 juny 2010].
  45. ↑ . ISBN 978-81-208-0899-7.
  46. ↑ See Michaels 2004, p. xiv and Gill, N.S. «Henotheism». About, Inc. Arxivat de l'original el 17 març 2007. [Consulta: 5 juliol 2007].
  47. ↑ Flood, 1996, p. 226.
  48. ↑ Flood 1996; Kramer 1986
  49. ↑ Max Muller (1878), Lectures on the Origins and Growth of Religions: As Illustrated by the Religions of India, Longmans Green & Co, pàgines 260–271;
    William Joseph Wilkins, Hindu Mythology: Vedic and Purānic a Google Books, London Missionary Society, Calcutta
  50. ↑ HN Raghavendrachar (1944), Monism in the Vedas Arxivat 2015-02-06 a Wayback Machine., The half-yearly journal of the Mysore University: Section A - Arts, Volume 4, Issue 2, pàgines 137–152;
    K Werner (1982), Men, gods and powers in the Vedic outlook, Journal of the Royal Asiatic Society of Great Britain & Ireland, Volume 114, Issue 01, pagyines 14–24;
    H Coward (1995), Book Review:" The Limits of Scripture: Vivekananda's Reinterpretation of the Vedas", Journal of Hindu-Christian Studies, Volum 8, Issue 1, pàgines 45–47, cita: Hi ha pocs dubtes que la categoria teomonística és adequada per analitzar una àmplia varietat d'experiències en la tradició hindú.
  51. 1 2 3 4 Tracy Pintchman (1994), The Rise of the Goddess in the Hindu Tradition, State University of New York Press, ISBN 978-0791421123, pàgines 122–138
  52. 1 2 3 Stella Kramrisch (1994), The Presence of Siva, Princeton University Press, ISBN 978-0691019307, pages 205–206
  53. ↑ Bryant. Krishna: a sourcebook. Nova York: Oxford University Press, 2007, p. 7. ISBN 978-0-19-514891-6.
  54. ↑ Sutton, Nicholas. Religious doctrines in the Mahābhārata. 1a. Delhi: Motilal Banarsidass Publishers, 2000, p. 182. ISBN 81-208-1700-1.
  55. ↑ Bryant. Krishna: a sourcebook. Nova York: Oxford University Press, 2007, p. 18. ISBN 978-0-19-514891-6.
  56. ↑ Frazier, Jessica. The Continuum companion to Hindu studies. Londres: Continuum, 2011, p. 72. ISBN 978-0-8264-9966-0.
  57. ↑ Arvind Sharma. Classical Hindu Thought: An Introduction. Oxford University Press, 2000, p. 64–65. ISBN 978-0-19-564441-8.
  1. ↑ Ninian Smart. .

Bibliografia

[modifica]

Vegeu també

[modifica]
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Deïtat_creadora&oldid=38384833»