Castanyada
| |||
| Tipus | Chestnut party (en)   | ||
|---|---|---|---|
| Commemora | castanya Sant Martí de Tours | ||
| Vigència | segle XVIII - | ||
| Dia | St. Martin's Day (en) Tots Sants | ||
| Estat | Espanya i Portugal | ||
| Patrimoni cultural | |||
| Festival of Tourist Interest of Galicia, Spain (en) | |||
La castanyada és una festa popular dels Països Catalans, especialment a Catalunya. Se celebra el dia de Tots Sants, si bé darrerament és freqüent desplaçar-ne la celebració a la vigília d'aquesta diada, el vespre del 31 d'octubre.
Com el Halloween dels països anglosaxons, o el Magosto de les terres asturianes, lleoneses o gallegues, o també el Samhain (Cap d'Any celta), la castanyada catalana prové d'una antiga festa ritual funerària. Consisteix en un àpat en què es mengen castanyes, panellets, moniatos i fruita confitada. La beguda típica de la Castanyada és el moscatell.[1] Pels volts d'aquesta celebració, les castanyeres venen al carrer castanyes torrades i calentes, i generalment embolicades en paperines o cucurulls de paper de diari que al País Valencià anomenen mesures. A Occitània també se celebra la castanyada (castanhada), però no pas associada al dia de Tots Sants, sinó com una celebració o festa de tardor.[2]
Història
[modifica]La castanyada s'origina a finals del segle xviii i deriva dels antics àpats funeraris, en què no se servien altres menges que llegums i fruita seca i els pans votius de l'ofrena als difunts en els funerals, més popularment, panets, panellets o panellons. La popularització i la seva menció en dietaris personals, com el del Baró de Maldà a Barcelona l'any 1807, confirmen la seva ràpida consolidació com a element festiu clau.[3] L'àpat tenia un sentit simbòlic de comunió amb les ànimes dels difunts: tot torrant les castanyes, es resaven les tres parts del rosari pels difunts de la família.[4]
| « | Tanmateix, de tot l'univers animista de creences temoroses envers els morts i la vida d'ultratomba, comú a moltes religions i cultures, només suma avui en la nostra cultura popular l'àpat festiu tradicional de panellets i la flaire fumejant que escampen, als carrers i les places de les viles i ciutats, les típiques parades amb el fogó de torrar castanyes, mentre les castanyeres pregonen: "Calentes i grosses! Qui en vol, ara que fumen?" | » |
| — Joan Soler i Amigó | ||
Figura de la castanyera
[modifica]
Se sol representar amb la figura d'una castanyera: una dona vella, vestida amb roba pobra d'abrigar i un mocador al cap, davant d'un torrador de castanyes, que ven al carrer. Abans duien faldilles de sargil molt amples i folrades, amb davantal de cànem i llana. Al cap també podien dur una caputxa blanca de llana, molt llarga, que els arribava fins més avall de mitja faldilla, lligada al coll i a la cintura. El bagatge de les castanyeres era també ben diferent del d'ara. Empraven fogons de terrissa semblants a una copa, i així eren anomenats. Encara avui a Girona s'anomena La Copa l'espai que ocupen les castanyeres a la Fira de Sant Narcís. Donaven vuit castanyes per un «quarto», equivalent a tres cèntims de la nostra moneda. Les castanyeres anunciaven llur indústria amb un crit especial que deia:
| « | Calentes i grosses; |
» |
La mainada, per fer-les enfadar, cridava:
| « | Petites i dolentes; |
» |
La castanyera com a icona social
[modifica]La figura de la castanyera, representada típicament com una dona gran, vestida amb roba humil i un mocador al cap, rostint castanyes en un braser, es va consolidar com a ofici de carrer als segles XVIII i XIX. Aquesta activitat representava sovint una forma d'economia de subsistència familiar que aprofitava l'estacionalitat de la castanya. Amb el pas del temps, la figura ha transcendit el seu origen econòmic per a esdevenir una icona inconfusible i didàctica de la tardor catalana.[6]
La tradició
[modifica]En els dies compresos entre l'1 de novembre (Tots Sants) i l'11 de novembre (Sant Martí) (pot celebrar-se, també en dates pròximes), se sol celebrar aquesta festa on no falten les castanyes torrades al foc, el vi novell i els xoriços.
La festa consisteix a encendre una foguera i, un cop hi ha brases, s'hi col·loca a sobre un cilindre metàl·lic amb forats a la base, anomenat tambor o, en algunes zones, tixolo. Sobre aquest recipient, o un altre per l'estil, s'estenen les castanyes a les quals prèviament se'ls ha fet un tall en un extrem perquè no saltin o explotin. Un cop cuites es pelen i es mengen.
És corrent ensutjar la cara amb les restes de la foguera, saltar les fogueres, perquè porta sort, i jugar a diferents jocs tradicionals, explicar contes i cantar cançons populars.[7]
Referències
[modifica]- ↑ «Castanyada». [Consulta: 25 octubre 2024].
- ↑ «La castanhada» (en occità). L'Escomessa. Centre Regional dels Ensenhaires d'Occitan (CREO) de l'IEO a Provença. Arxivat de l'original el 20 gener 2012.
- ↑ «La Castanyada a Barcelona». Barcelona Sempre. [Consulta: 23 octubre 2025].
- ↑ Soler i Amigó, 2001, p. 200-201.
- ↑ «84 Dites i refranys de Tots Sants». Museu-Arxiu de Cabrils, 1 novembre 2019.
- ↑ «La Castanyada: origen i curiositats d'una tradició centenària». [Consulta: 23 octubre 2025].
- ↑ Rodríguez Vilagran, Àngel. Festes i tradicions catalanes: origen, simbologia i costums, 2011. ISBN 978-84-92811-13-1.
Bibliografia
[modifica]- Soler i Amigó, Joan. Cultura popular tradicional. Editorial Pòrtic, 2001. ISBN 8473067053 /.
Vegeu també
[modifica]Enllaços externs
[modifica]- «La Castanyada, explicada per a infants». PetitaXarxa.cat. Arxivat de l'original el 2009-11-24. [Consulta: 15 novembre 2009].
